TEORIES IMPLÍCITES SOBRE L'APRENENTATGE

Basant-nos amb la informació extreta del capítol III del llibre La práctica del asesoramiento educativo a examen de Carles Monereo i Juan Ignacio Pozo, extraiem que:


Hi ha quatre teories implícites:

a)      Teoria directa o tradicional

Concep l’aprenentatge com una còpia de la realitat o model presentat. Així, concep l’aprenentatge com una còpia de resultats o conductes.

Es pensa que basta en presentar els objectius i continguts per a què l’alumne aprengui; s’assimilaria a una espècie de conductisme ingenu que entendria l’aprenentatge com un procés merament reproductiu o associatiu.

b)      Teoria interpretativa

Comparteix amb l’anterior la concepció de que l’aprenentatge té com a objectiu fonamental aconseguir una còpia el més exacte possible de la realitat. Es diferencien, però, en què es creu que l’aprenentatge, coma  resultat de l’activitat personal del subjecte, requereix d’una sèrie de processos mediadors. Així, segons aquesta teoria, l’aprenentatge tendeix a imitar a la realitat però quasi mai ho aconsegueix amb exactitud perquè requereix de processos mediadors (memòria, motivació, intel·ligència, atenció...) que en molts de dominis no es fa possible.

L’aprenentatge es concep com un procés que exigeix una activitat mental per part de l’aprenent. Es trobaria més propera al model de processament de la informació.

c)      Teoria constructiva

Admet l’existència de sabers múltiples i per a que tengui lloc la construcció és necessari que els processos psicològics s’orientin més cap a la regulació del funcionament cognitiu de l’aprenent que cap al simple apropament d’un coneixement prèviament establert. No es tracta d’interpretar la realitat sinó de construir un subjecte que pugui retre comptes d’aquest objecte d’aprenentatge.

d)      Teoria postmoderna

Hi ha una ruptura de compromís entre el coneixement i la realitat. No hi hauria cap possibilitat d’avaluar o jerarquitzar les distintes representacions del coneixement. Totes elles respondrien a criteris situacionals i serien igualment vàlides.

Així, la selecció, organització i seqüenciació dels continguts aniria determinat pels gustos i coneixements del aprenents.

Concepció d’orientadors i professors sobre l’aprenentatge i l’ensenyança

	Psicopedagogs	Professors
Concepció	Constructiva	Interpretativa
Continguts i capacitats	Constructiva	Tª directa, interpretativa i postmoderna
Motivació	Constructiva	Categories de resposta (constructiva, interpretativa, directa o postmoderna)
Avaluació	Constructiva	Constructiva
Conceptes	Interpretativa	Interpretativa
Procediments	Constructiva	Constructiva
Actituds	Constructiva	Constructiva

(*) resposta majoritària

La influència de la pràctica professional i docent en les concepcions dels orientadors

	Orientador	Mestre
Experiència professional	Constructivista	Constructiva
Experiència docent	Constructiva	Constructiva

Conclusions

-         Bretxa entre la forma en què els professors de primària i els psicopedagogs conceben diferents situacions o escenaris d’ensenyança-aprenentatge:

-         els orientadors tendeixen a assumir posicions més properes al constructivisme.

-         els professors tendeixen a concepcions més interpretatives.

-         Les concepcions dels psicopedagogs estan més centrades en l’alumne; les dels mestres, als continguts.

-         Les concepcions constructivistes, que hem dit que eren més presents en els psicopedagogs, són majors en aquells escenaris que afecten a aspectes generals del treball en el centre. En canvi, en el cas de l’aprenentatge i l’ensenyança de continguts, les posicions s’apropen més entre els dos.

-         Com interpretar la distància entre els dos? Caldria atribuir-ho a la formació inicial

-         No s’han trobat diferències en funció de l’experiència professional.

-         Pel que fa als estudiants, tenien posicions més constructivistes que els professors:

»       La immersió en el treball real tendeix a moderar les posicions constructivistes.

»       La pràctica docent “refreda” l’entusiasme constructivista tant dels professors com dels orientadors. A mesura que es toca la realitat resulten menys creïbles.

»       Part positiva: la distància entre els dos professionals es redueix quan un (orientador) s’apropa a veure el món des de la posició de l’altre (mestre): tot i que no sigui en la direcció que voldríem. Ocorreria el mateix si fos el professor que assumís la funció d’ajudar o assessorar als propis orientadors en el seu treball?