Hi ha moltes teories implícites en l’ensenyament del mestre. Els mestres tenen molt lligades les teories a la seva experiència com a estudiants. Això és una teoria poc científica, de resistència al canvi. El psicopedagog ha de canviar aquesta teoria perquè:
- Funcions bàsiques: cada un neix amb unes característiques diferents. Això correspon a la genètica i és molt difícil de canviar. Per exemple, un nin amb síndrome de Down té unes funcions bàsiques diferents, fins i tot comparant-los amb un altre nen amb Síndrome de Down. Un nin ordinari en un entorn desfavorable podria arribar a tenir més dificultats d’aprenentatge que el nin amb Síndrome de Down. Aquestes s’han de modificar, és una de les coses més importants per a què el nen progressi.
Exemple:
Un nen li pregunta al seu pare: “Papa, quina fitxa hi falta?” Possibles mediacions serien:
- No veus que estic llegint el diari? En aquest cas no hi hauria cap tipus d’aprenentatge.
- Aquesta d’aquí! Aquí tampoc es donaria aprenentatge.
- Per què no vas provant?
- Fixa’t en el color! Es donaria una eina de pensament.
- Quan falta una part d’una pintura...com podem saber quina part falta? En què ens hem de fixar? Aquí el pare estaria ensenyant una competència.
Cada una d’aquestes mediacions donarà lloc a un nen/a diferent: nens que no pensen, nens amb estratègies, nins amb competències...
- La mediació social és fonamental. Freunstein va defensar que la gran majoria de nins amb dèficit han tengut mediació social molt pobre.
- Concepcions educatives: hi ha famílies amb més poder adquisitiu i amb entorns amb molts de llibres, amics que són metges, senten a parlar diferents idiomes, veuen als pares que llegeixen...
MONEREO, Carles; POZO, Juan Ignacio. (2005).
La práctica del asesoramiento educativo a examen. Pág. 58
A la visió col·laborativa la nostra tasca és més preventiva, en canvi en l’àmbit clínic-existencial, s’ha de posar remei quan el problema es dóna.
Hi ha un segon nivell d’anàlisi més concret, més lligat a la naturalesa de les accions que impliquen posar en marxa un model d’orientació. Això ha de ser entès com continu i no com a dicotomies excloents.
Així, les dimensions d’anàlisi de models d’intervenció psicopedagògica són:
A la visió col·laborativa la nostra tasca és més preventiva, en canvi en l’àmbit clínic-existencial, s’ha de posar remei quan el problema es dóna.
Defensem la visió educacional-constructiu perquè és la visió preventiva, la col·laborativa i la de treball conjunt amb altres persones.
Els EAP serien un exemple de model clínic-existencial ja que només hi van un cop per setmana, no col·labora.
En en segon capítol del llibre La práctica de asesoramiento educativo a examen (2005) de Carles Monereo i Juan Ignacio Pozo, es dedica un apartat a analitzar les quatre opcions de model que dóna l'Administració Educativa:
1. El primer model es refereix a la manera d’entendre les causes i els mecanismes que podrien explicar el desenvolupament de l’alumne. És una perspectiva constructivista del desenvolupament, emmarcada en un enfocament sociocultural: l’alumne es desenvolupa en el context de situacions d’interacció social que li permeten anar construint una representació de la realitat al mateix temps que les seves pròpies estructures de coneixement. Té dues repercussions pràctiques.
a) El desenvolupament no pot entendre com un procés explicat per mecanismes purament individuals.
b) No seria conseqüent mantenir posicions estàtiques pel que fa al potencial de transformació de les capacitats de l’alumne.
2. La segona posició teòrica es refereix a la finalitat de la intervenció: focalitzar el treball de la intervenció en la prevenció millorant les condicions del procés d’ensenyament-aprenentatge.
3. Tot això és la conseqüència de la participació de l’alumne en contextos d’interacció social. Així s’adopta un enfocament sistemàtic: el conjunt de la institució passa a ser objecte d’intervenció.
4. El quart model és el que aposta per una relació entre assessor i assessorat de caràcter col·laboratiu. Les raons són:
a) La concepció d’una educació com tasca que implica a tots els docents i, especialment, als tutors. Corresponsabilitat i interdisciplinarietat.
b) Concepció de l’assessorament com a procés d’ensenyament-aprenentatge amb l’objectiu de promoure noves competències en els docents que facin cada vegada més innecessària la intervenció de l’assessor.
Tot això condueix al debat del "model educatiu versus model clínic" o "model interaccionista versus model racionalista".
Hi ha un segon nivell d’anàlisi més concret, més lligat a la naturalesa de les accions que impliquen posar en marxa un model d’orientació. Això ha de ser entès com continu i no com a dicotomies excloents.
Així, les dimensions d’anàlisi de models d’intervenció psicopedagògica són:
- La concepció del desenvolupament d’allò humà
- Les bàsiques (principis teòrics):
- finalitat de la intervenció
- enfocament de la realitat.
- relació de l’orientador (assessor) amb altres professionals de centre.
- Les específiques (característiques de la intervenció):
- àmbits o destinataris de la intervenció (amb els alumnes versus a través dels docents i familiars.
- organització de la intervenció.
